Ara un cop acabada la Copa del Mon de Rugby a on s'ha pogut apreciar com les seleccions 'petites' han esdevingut totalment protagonistes del RWC'07, us propossem un fragment del Llibre Midnight Rugby de Stephen Jones on ens parla justament d'aquestes però de les de fa 8 anys, quan van competir a la Copa del Mon del 99, sent la selecció espanyola una de les participants.

"Els equips participants es van trobar al Regne Unit i França cap a finals de setembre. Espanya i Uruguai, els dos països que no havien arribat mai abans a la fase final, van fer cap a Escòcia. Per a la majoria dels seguidors que veien el joc com una gran família, i que desitjaven la millor de les saluts a tots els seus components, la presència d'Espanya i Uruguai era la millor de les notícies. Tots vam pregar pels dos pobres diables.

Però per a d'altres, eren una molèstia. La comitiva sud-africana va expressar rebuig per haver de perdre el temps en partits sense sentit; els especialistes escocesos ni es van parar a analitzar-los com a rivals; una coneguda figura australiana va fer un comentari abans que el campionat comencés, en el que deia que Espanya i Uruguai devaluaven el torneig, i que havien d'haver jugat en un grup apart contra equips menys potents, sense creuar-se en el camí dels equips seriosos. "A aquest nivell, la gent vol veure els seus herois, els millors jugant contra els millors", va dir.

Hmmmm. Així que Uruguai no es mereixia el seu lloc a la fase final? La gent vol veure els seus herois, els millors contra els millors? Ximpleries.
Pomposes, grolleres i beneites ximpleries.

Ara us diré quins son els meus herois del Mundial. Un d'ells va ser R. Mina de Brasil. Mai el vaig veure jugar, ho haig d'admetre, ni he sabut mai el seu nom de pila, tot i que vaig intentar esbrinar-lo. Però per a mi, la seva contribució és molt significant. Va fer de talonador per a Brasil al seu primer i únic partit del Mundial de 1999, que Brasil va jugar contra Trinitat i Tobago en el primer partit de la ronda A, grup 1 de la zona Amèrica, a Port Espanya. Per donar alguna idea de la dimensió, l'abast i del caràcter demolidor de les qualificacions pel Mundial, per poder veure el que has de passar si no ets Austràlia o algun altre país de la elit, el partit Trinitat-Brasil es va celebrar el 11 de Novembre del 1996: tres anys abans de la final al Estadi Millennium de Cardiff el 6 de Novembre de 1999. De fet, el primer partit de la Copa del Món'99 es va celebrar el 26 de Setembre de 1996, entre Letònia i Noruega a Riga.

Dubto que el tal Mina estigués pensant el més mínim en el Estadi Millennium aleshores. Lògic: encara no s'havia construït; és més, ni tant sols s'havia arribat a la decisió de construir-lo. Els pocs que ens adonàvem de l'horrible abocador en que s'havia tornat el vell Arms Park potser sí que havíem somiat en quelcom millor. Però encara que el nou estadi hagués existit, tot lluent, les aspiracions de Mina no podrien haver estat tan elevades.

Em pregunto en què devia pensar quan es preparava pel partit de Port-Espanya - es sentia potser part d'una gran aventura de germanor mundial, o allò va representar per ell tan sols una entretinguda sortida de cap de setmana? Em pregunto si es va sentir part de la primera línia de la seva selecció, si els seus companys de feina li feien burleta per jugar a un joc tan estrany, tan insignificant, al país on el gran Déu anomenat futbol és adorat per tothom a ritme de samba. Dubto que durant la seva preparació hagués vist cap vídeo de la primera línia de Trinitat en acció.

Mina no va arribar massa lluny. En condicions descrites en un article de l'època com de 'calor extrema' Brasil va perdre 41-0, amb Durtis Nero de Trinitat marcant un gran assaig en jugada individual. Mina no va tornar a jugar mai més en el campionat ja que Guyana, l'altre equip que formava part de la ronda A, grup 1 de la zona Amèrica es va retirar - cal tenir en compte que va ser l'únic dels setanta-un països que van iniciar el torneig, alguns dels quals extremadament limitats en recursos i infrastructures, en retirar-se.

Però Mina encara va tenir una nota final: va ser l'únic jugador brasiler en ser mencionat en el resum oficial del partit. 'Va jugar amb gran coratge i mai es va rendir'.

Durtis Nero i els seus col*legues de Trinitat van prosseguir dignament. Van passar a la ronda B del grup 1 de la zona Amèrica. Els altres rivals eren Xile i Bermuda, aquests últims havent-se classificat en un altre grup previ batent a les Bahames a domicili i a Barbados a casa. Contra els xilens, ni tant sols Durtis va poder inspirar els seus homes. Van jugar heroicament a Port-Espanya i van perdre només per 6-35 en condicions de gran humitat i a 30°C. 'Tots dos equips van rebre uns fragorosos minuts d'aplaudiments quan van deixar el camp al final d'un partit molt competitiu jugat en un clima tan extrem'.

El Trinitat-Xile tipifica el caràcter multicolor que té el rugby mundial quan un s'allunya dels països que composen la seva elit. Brian Lara, la estrella del cricket, estava donant suport als seus compatriotes al Queen's Park Oval.
Després del partit, l'equip es va refer en el lloc de sempre, el Pelican Inn a Santa Anna.

El únic absent va ser Mark Hamilton, el més jove d'entre els tres quarts.
Va haver de tornar al correccional, on estava complint una sentència de tres anys per robatori amb arma de foc. Ell i la seva banda havien robat la recaptació d'una camió de distribució de pa, la policia els va veure i el va enxampar mentre fugia a través d'un bosc.

Al gimnàs del reformatori on el van empresonar va començar un programa d'entrenament de rugby, i el feréstec Hamilton s'hi va apuntar. A través d'ell va arribar a la selecció sub-19 del país caribeny i li van donar permís d'un dia per vestir el jersei vermell, blanc i negre de la selecció absoluta de Trinitat en el partit de classificació contra Xile. Wayne Albert, el entrenador del programa on es va iniciar en Hamilton va dir abans del partit:
"Intento ajudar els nois a renovar les seves vides a través del rugby. No sóc psicòleg, però sé de la meva pròpia experiència que el rugby es el seu camí cap a una nova vida." El mateix Hamilton creia que el seu esport l'havia salvat. "No hauré de tornar a mirar cap enrera a veure si un cotxe de policia em segueix"
Que importa la derrota de Trinitat davant d'això?

Trinitat també va anar a Bermuda a jugar davant d'un públic d'aproximadament el dos per cent de la població de l'illa - això vol dir, si no vaig errat, unes 1300 persones. Ross Webber va estar segons totes les fonts, impressionant com a obertura per a l'equip de Bermuda. Tot i així, Bermuda va perdre contra Xile al estadi Princep de Gal*les, a Santiago, per 65-8. Tres detalls del partit van transcendir. Hi va haver una tangana, però l'ordre es va restablir ràpidament. La gespa del camp era escassa. I els xilens van alinear, increïblement, només tres jugadors majors de vint-i-un anys.

Xile va progressar a la ronda C del grup 1 de la zona Amèrica, i el seu proper repte era intentar guanyar un grup de tres equips a una volta, amb Uruguai i Paraguai. Els Còndors (Xile) van guanyar els Yacarès (Paraguai) per 54-6 a Santiago tot i que el paraguaià Nicolás Càceres 'va emplear-se amb força als placatges durant tot el partit'. El partit decisiu del grup va ser a Montevideo contra Uruguai, i probablement va ser només el factor camp el que va permetre als Teros (Uruguai) passar de ronda. Van guanyar per 20-14, amb un gran daltabaix al final del partit quan l'àrbitre canadenc David Steele es va fer enrera de la decisió de xiular un cop de càstig contra Uruguai. El derrotat capità, Alfonso Escobar, va dir, "Estem molt decebuts. Mai l'equip Xilè s'havia preparat com per a aquest partit. Però hi tornarem."

Així que va ser Uruguai, refent-se dels cops i els blaus i amb ganes de noves experiències, qui va progressar a la ronda D, grup 1 de la zona Amèrica. Argentina, Canadà i els Estats Units, les primeres espases del continent americà van acompanyar els Teros en un torneig a quatre a Buenos Aires, en el qual els tres primers obtenien el seu bitllet cap a Cardiff.

No va resultar gens fàcil per a Uruguai, que va perdre amb Canadà 38-15, contra Argentina 55-0 i, en el que seria partit per a decidir la tercera posició (i per tant, la classificació pel Mundial), van jugar un partidàs contra els Estats Units i van perdre només per 16-21. Diego Ormaechea, un veterà pare de tres fills, tercera clau i capità, amb trenta-vuit estius ja complerts quan Uruguai va iniciar els partits de qualificació, va aconseguir una marca. Per aquells aleshores duia vint anys de partits internacionals, comptant una seixantena d'aparicions pels Teros.

Però al menys en aquesta ocasió es va permetre als homes d'Ormaechea somiar amb Cardiff i, si bé no en el mateix Estadi Millennium, en allò que semblava que seria l'estadi si estigués acabat a temps (de fet, així va ser, el van acabar just a temps, nou minuts abans de la cerimònia d'obertura). Previ a la repesca final, van afrontar una eliminatòria a doble partit contra Portugal, que havia arribat fins allà per una de les moltes rondes europees de classificació. Van matxacar Portugal per 46-9 a Montevideo - en partit vist per Said Zniber, el president de la federació de rugby del Marroc.

Els marroquins havien lluitat heroicament al llarg de la seva classificació, entrenats per Daniel Dubroca, un ex-talonador francès que havia sigut capità i entrenador del XV del gall.
Ara s'enfrontaven a Uruguai, que havia guanyat a Portugal 33-24 al partit de tornada, en una meravellós exponent de la cultura de les finals a doble partit, l'objectiu últim del devastador procés de qualificació que s'havia estès per tot el món. El cert és que la cosa va estar molt ajustada. El Marroc va jugar amb molt coratge i va perdre només per 18-3 a Montevideo; a la tornada a Casablanca, els poderosos davanters uruguaians van mantenir el tipus i tot i el sorollós suport a l'equip de casa i dos magnífiques marques del habilidós tres quarts Karin El Oula, Uruguai va perdre només per 21-18.

Em pregunto si el nostre amic australià - i tots els que compartien la seva opinió sobre la presència de Uruguai i Espanya a la Copa del Món'99 - haurien tingut esma d'anar a en Diego Ormaechea després del xiulet final a Casablanca, apartar-lo de la abraçada en la que es va fondre amb els seus companys i dir-li a la cara que no té dret d'anar a la fase final de Gal·les.
"Em sap greu noi, has passat dos anys a l'infern amb l'aigua al coll, per arribar a descobrir el que ets capaç de fer. Ara torna cap a casa."

Que no té dret? Ningú en té més dret. No només Ormaechea i els seus han sortejat heroicament un camí ple d'innombrables obstacles; no només han dormit a hotels en els quals alguns dels entrenadors d'elit haurien refusar posar-hi els peus, entrenat en camps on aquests mateixos entrenadors ni haurien passejat els seus gossos; no només tot l'equip havia perdut temps de feina i de la seva pròpia vida personal, sinó que a més ho havien fet de franc. A canvi de res.

Ells, almenys per a molts, han pagat amb escreix pel seu lloc d'honor.
I molt més que això, era quelcom inherent a la grandesa de la Copa del Món i el seu immens procés de eliminació. Uruguai havia suposat una bola de neu (i no és la millor metàfora, donada la calor sota la que havien jugat a la seva zona de classificació): segons anaven avançant anaven adquirint totes les aspiracions, el coratge, els somnis i les esperances dels petits països que havien començat a jugar-hi, de tots els equips que guanyaven i al seu torn de tots els equips que els seus rivals havien eliminat.

Per a mi, la presència d'Uruguai a la fase final representava a Brasil i Trinitat i Tobago, Bermuda, Xile i Paraguai, Portugal i el Marroc. Per a mi, la seva arribada va catapultar Ormaechea al nivell dels més gran herois del Mundial de tots els temps; però també allà a dalt amb ell, amb una banda dels seus propis colors nacionals metafóricament inclosos en el jersei blau cel d'Uruguai d'Ormaechea, estaven Durtis Nero i Ross Webber, Nicolás Càceres, Alfonso Escobar i Karin El Oula. Allà dalt hi havia un altre heroi, sense ajuda ni fortuna, un heroi que va fer molt pel rugby del seu país, una nació minúscula, gairebé impossible de veure al telescopi. Allà dalt, també estava R. Mina, qui 'mai es va rendir' en un camp perdut a Port-Espanya tres anys abans de la cerimònia inaugural. En cert sentit, Tim Horan, el MVP del campionat, va estar només al mateix nivell que R. Mina.

Diego Ormaechea va liderar Uruguai a Galashiels en el primer dissabte del torneig. Contra Espanya. Els espanyols eren igualment, és clar, el resultat d'una excepcionalment llarga i dura fase de classificació; tenien el seu propi heroi en el davanter de cabell roig i rebel, Albert Malo. Era obvi que aquesta era l'única oportunitat que tenien tots dos equips de guanyar un partit del Mundial - cap dels dos va tenir la més mínima opció davant Sudàfrica o Escòcia, tot i que Uruguai va competir de manera brillant en tots dos partits.

En un partit amb molt vigor i ple de sincera excitació, Uruguai va batre a Espanya per 27-15. El primer assaig va ser obra de Diego Ormaechea, els altres de Juan Menchaca i Alfonso Cardossa.

Ormaechea tenia aquell dia quaranta anys, i era el jugador més gran del torneig. Ell va dirigir un equip que alguns creien que no havia de ser allà. És curiós que semblés que hi havia estat tota la vida.